13/5/11

Buidant el pap

Avui m’he topat amb una sorpresa molt agradable. El bloc d’una noia catalana (la podeu veure aquí) que, havent estudiat periodisme i més tard estudis d’Àsia Oriental, ara viu al Japó i treballa com a professora. Sincerament, quan em vaig plantejar què volia estudiar, el primer que em va passar pel cap va ser: una carrera amb moltes llengües! I va ser aquesta una de les raons més rellevants que em van impulsar a estudiar traducció. Però ara per ara, m’adono que :

1. No és la meva vocació. M’agraden molt les llengües però, sincerament, no m’imagino treballant com a traductora. I per més inri, els professors de traducció que he tingut diguéssim que m’han desmotivat bastant... per dir-ho finament, més d’un estava com una regadora (i això que vaig a segon... el que em queda!)

2. Sempre m’han agradat les llengües exòtiques. Per bé que l’anglès m’agrada molt i adoro el francès, m’he vist atreta al llarg de la meva vida a estudiar llengües que no s’assimilin a la meva llengua mare. Una d’aquestes llengües que vull aprendre tan si com no, és el japonès. I el coreà, també m’atrau molt.


3. Dubto que tingui un gran futur només sabent quatre llengües. No ens enganyem, avui dia, si et vols vendre al mercat (que és cada vegada més i més exigent) has d’oferir alguna cosa que a la gent li sembli diferent. I en el cas de les llengües, ho ha de ser, i molt.

4. Interpretació consecutiva... hum... no m’hi veig capaç, no. Tot i que encara no n’he fet, el simple fet de pensar que n’hauré de fer ja em fa PÀNIC. I a més a més, generalment no hi ha intèrprets que tradueixin d’una llengua estrangera al català, i el meu nivell de castellà (sobretot en temes de vocabulari) no es pot dir que sigui molt alt...




5. Jo volia estudiar tres llengües. Anglès, francès i japonès. Però em van enredar, perquè no s’estudia japonès a la Universitat on vaig i les llengües que s’imparteixen són les més típiques. El problema és que no volia anar a una altra Universitat que no té tanta fama com a la que vaig, així que al final em vaig decidir per aquesta última...

6. No em motiva. Gens. No sé si és perquè vaig començar amb mal peu, pels merda horaris, perquè hi ha dies on em sento súper frustrada, o perquè la gent que he anat coneixent no és molt del meu estil... dir que el primer dia, en una reunió, una noia em va dir que ni li agradava llegir ni escriure... jo em vaig quedar amb una cara de WTF?... i perquè no la coneixia, perquè si no li hagués dit que el seu plantejament d’estudis anava una micona desencaminat... I no he trobat a ningú, a NINGÚ, que comparteixi la meitat dels meus gustos... a l’institut tenia el meu grup d’amigues i amics, i encara que no ens assemblàvem molt en caràcter (amb alguns més que amb altres) el cert és que compartíem aficions i frikismes... la sensació que em dóna la gent que pul•lula per allí és que estan tots tallats per un mateix patró... potser és que sóc molt exigent, però no m’hi sento còmoda... Falsedat? Passo. Odio que em diguin un elogi quan no el pensen, o que em diguin una cosa i per dins en pensin una altra.

7. Tinc ganes de canviar. D’ambient, de persones, i de lloc. Si bé vaig triar aquesta carrera per guanyar-me les garrofes, el cert és que m’agradaria fer alguna cosa que realment m’agradés. L’eterna por a equivocar-se m’ha jugat molt males passades. Conec gent que s’ha equivocat però després ha estat capaç de rectificar i ha continuat. Jo sóc molt perfeccionista, odio equivocar-me. Però a hores d’ara, m’hauria d’adonar que equivocar-se de tant en tant no va malament. Et fa reflexionar. I això és precisament el que ara he fet.

2 comentaris:

  1. Me n'alegro que trobar el meu bloc t'hagi fet reflexionar... I entenc molt bé el que dius. Jo vaig començar a estudiar periodisme perquè volia ser corresponsal de guerra... i la carrera es una merda punxada en un pal. Però quan estava a tercer vaig tenir un dels 2 únics professors de qui he après, i gràcies als seus consells vaig començar a estudiar japonès i una cosa porta a l'altra i ara estic aquí al Japó. I no et pensis, que el japonès tampoc té massa futur... Però ja ha arribat un punt que no penso massa si el que faig té "sortida" o no, només si m'agrada i m'aporta a mi com a persona. Al cap i a la fi, és el que ens emportem no? ^_^

    Ja ens anem llegint!

    ResponElimina
  2. Si els errors hi són per aprendre'n. I si alguna cosa puc assegurar, a hores d'ara, és que la vida s'ha de viure de la millor manera, que és curta, que hem d'acabar fent allò que realment ens faci feliços.

    :)

    ResponElimina